La realitat per excel·lència que posa en marxa aquest procés d'elaboració és la mort. Tanmateix, no només es perd a través de la mort, sinó a través dels canvis que es produeixen a la vida i al nostre propi cos, a través de les separacions...

En l'àmbit geriàtric en el qual treballem, les pèrdues més significatives són les que tenen a veure amb la salut i la mort. Aquest inici d'any, per exemple, ha estat dur per a tots al nostre centre, ja que la mort hi ha estat molt present.

La mort és un concepte que intentem mantenir silenciat en la mesura del possible; resulta incòmode parlar-ne. No tenim una actitud oberta i aclaridora davant la mort, sinó tot el contrari, la rebutgem, l'apartem de la vida. En certa manera, és per aquest motiu que es viu la mort amb tanta angoixa i dolor, perquè no la tenim naturalitzada. La mort no deixa de ser part inherent a la vida, i tècnicament és una inspiració que ja no es dóna. És tot el misteri que l'envolta i la desconeixença allò que ens la fa témer.

Però més que la mort, allò que ens fa més por és el patiment en l'última etapa de la vida que ens condueix a aquest destí; és la malaltia, el fet de no ser conscient d'un mateix. I si, a més, afegim a tot aquest procés la càrrega de no poder expressar les nostres pors, les nostres emocions, perquè no resulta "educat" parlar d'aquests temes, ens acabem quedant sols i relegats al silenci.

És necessari saber que quan es parla de la mort amb franquesa i honestedat, però dins un ambient on es fa tot el possible per tenir sota control el dolor, no es crea cap atmosfera morbosa i d'incomoditat, sinó que es pot donar curs lliure a totes les emocions i donar vida fins al final.