Fa dies va arribar a les meves mans un article titulat "El don de acompañar", escrit per Joaquim Erra i Mas, germà de Sant Joan de Déu. En aquest escrit explicava que "acompanyar és tenir la capacitat d'estar al costat, de fer camí junts, de celebrar, de posar en comú". Però acompanyar no és una tasca fàcil, i implica molt més que "estar al costat".

El fet d'acompanyar implica una sèrie de valors que cal tenir molt en compte si se'ns presenta l'oportunitat de desenvolupar aquesta tasca: la sinceritat, el respecte per l'altre, l'empatia, el saber callar quan no són necessàries les paraules, no influir en l'altre amb els nostres valors i deixar fluir segons el ritme que marqui la persona que és acompanyada...

En aquests temps que vivim les persones intentem ser tan independents i volem ser tan autosuficients que ens és difícil acceptar l'ajuda, la companyia dels altres. En un dels grups de conversa del nostre centre es va poder corroborar aquest fet: els és difícil concienciar-se que cada vegada necessitaran en major mesura aquesta ajuda, un acompanyament. Però l'acompanyament adquireix el seu sentit en moments de dolor, de pèrdues diverses, i més que les paraules, allò que arriba més a la persona que pateix és la comunicació no verbal, un gest, una mirada, el fet d'estar al costat sincerament, essent conscients que no sempre tenim respostes per a tot. Acompanyar no és sinònim d'intervenir, perquè a l'intervenir ja estem influint, i només cal fer-ho en casos patològics.

L'acompanyament està justificat quan el dolor o la tristesa estan dins dels paràmetres considerats normals, i és un servei que tots ens podem oferir, "ja que tots podem acompanyar, però tots necessitem esser en algun moment acompanyats". Per aquest motiu, com diu Joaquim Erra, "demanem i celebrem aquest do, i sobretot oferim-lo amb tota la gratitud, en qualsevol circumstància, encara que ens costi dolor i llàgrimes".